L'ALGUER
Entre les muntanyes i la ribera s'estén lo terme de l'Alguer, cuidat com un jardí, ple d'exhuberants vegetacions en què es barregen les tintes negrenques dels olivers amb los colors clars dels arbres fruiters i la pampolada de les vinyes; arreu s'aixequen les blanques casetes dels masovers, i les torres de recreo dels algueresos poblant lo camp com si fos immensa vila; torrenteres resseques en l'estiu, i tortuosos camins veïnals, creuen aquelles terres en totes direccions: i la plana, lleugerament ondulada, baixa en pendent suau fins a banyar-se en les blaves ones del mar...
Eduard Toda
(L'Alguer. Un poble català d'Itàlia)
Notes d'història del territori
L'arquitectura rural tradicional en les campanyes de l'Alguer és estada fortament condicionada de la història de la ciutat que ha vist el centre urbà (‘l'Alguer vella') per sèculs tancat entre les sues muralles, separat del sou territori que de l'edat mitjana fins al vuit-cents restarà de fet despoblat.
Cert no és estat sempre així. En època nuràgica el territori alguerès havia coneixut un poblament consistent i difús, com testimonia el centenar de nuracs censits. Després, era estat interessat d'un procés de progressiva concentració del poblament, començat ja en època romana, que havia vist, en un arc de temps de sèculs, la notable reducció del número dels centres habitats.
En l'edat mitjana, al moment de la conquista catalanoaragonesa, les campanyes entorn de la vila fortificada eren caracteritzades d'establiments esporàdics i de modestíssimes dimensions, on se podien trobar, ultra les restes més antigues, i encara ben evidents, de la civilització nuràgica, també les ruïnes dels vilatges de poc abandonats. Al sècul XIV, no solament les viles de Suyana, Erquilo i Essella, situades en la Nurra, al confí amb el territori de Sàsser, doncs ben lluny, quan Pere III les concedeix a l'Alguer, resulten destrossades, però també los centres habitats més a prop de l'Alguer i que feven part de la curadoria del Nulauro són ja abandonats: se tracta de les viles de Llunafras (que era estada capital de la curadoria), Etis, S. Marc i Vessus.
En el primer període catalanoaragonès se registra una ulterior contracció de l'espai habitat i consegüentment també d'aquell cultivat. Això passa sigui com a efecte de la política de domini actuada després de la conquista, que havia portat a l'expulsió de la població autòctona i a la confisca de las propietats, sigui a causa de les noves disposicions de llei que obligaran los nous pobladors a residir a l'interior de la vila fortificada i prohibiran per motius de seguretat de dormir en campanya.
Aquest fet senyarà profundament no solament l'estructura i la imatge urbana de l'Alguer, posant un límit insuperable per les cases, sinó també la identitat i la cultura dels sous habitants tancats melancònicament en un rocó. És assai significatiu que fins a avui los campanyols algueresos per diure ‘anar en campanya' diguin ‘anar a fores'.
La vila de l'Alguer, tancada entre muralles, com tants centres fortificats de l'edat mitjana, almanco fins al sècul XVI, teniva d'ésser encara rica de zones no edificades: sigui àrees marginals, col·locades al llarg de les fortificacions, sigui àrees intersticials, col·locades a dins de la part edificada, espais de diferent gènere, patis, corts, corrals, horts, jardins, arjoles etc. com testimonien los documents antics.
Aquestos espais responien a moltes i diferents necessitats i eren, evidentment, també funcionals a activitats relacionades amb l'agricultura que se realitzaven a dins de la ciutat. Va senyalada també la presència a l'interior de les muralles d'estal·les, matzems per a conservar productes de la campanya, molins, cantines i altres locals que se trobaven sigui inserits entre edificis residencials sigui en construccions rústiques separades de les altres.
Elements de ‘ruralitat' a dins de les muralles de la ciutat se conservaran per sèculs i algunes estructures funcionals o col·legades a les activitats dels campanyols restaran en vida fins quasi als nostres dies.
Los campanyols algueresos seran obligats fins al sècul XVII a tornar a la ciutat per hi passar la nit. La part del territori cultivada serà, doncs, limitada per sèculs a una estreta faixa de campanyes a prop de la ciutat, on los treballadors podien arribar partint de la ciutat cada maití, generalment a peus, i que corresponia a no més del 10% de tot el territori. Aquesta zona era circumdada d'una gran extensió de terres abandonades a la vegetació espontània i totalment despoblades, que eren denominades salts.
La prohibició d'habitar en campanya, i els sous efectes no solament en l'estructuració de l'espai sinó també en la cultura, explica bé les modestes dimensions de l'edilícia rural tradicional al territori de l'Alguer, com se registra fins al sècul XIX.
A partir del sècul XVI, en efecte, la faixa de campanyes cultivades s'ampliarà lentament, la costum però de tornar a la ciutat cada tarda restarà encara per alguns sèculs també quan no hi serà més la prohibició de dormir en campanya.
Així solament en les terres més a prop a la ciutat, la que se pot definir la campanya històrica, se realitzaven per sèculs les activitats dels algueresos dedicades ultra que a la cultivació del forment i de la vinya, a una agricultura intensiva i especialitzada com aquella dels horts. Del sècul XVIII se començarà a investir capitals sempre més consistents: una gran quantitat de vinyes seran substituïdes dels olivars i se posa en camí un procés d'adequació de l'edilícia rural. Però solament entre los sèculs XIX i XX, amb les grans hisendes capitalístiques, que desbrossaran grans extensions de terres fins en aquell moment incultes i destinades a la pastura, i amb la gran transformació agrària de les terres de la Nurra, començada amb règim feixista i completada després de la guerra mundial, creixirà assai la dimensió de les campanyes cultivades donant vida a un disseny totalment nou del paisatge agrari i a una nova forma d'establiments al territori alguerès.
La mapa dissenyada de Rocco Capellino el 1577 nos dóna una vista de l'Alguer que ben representa la idea d'un territori despoblat on l'establiment de l'home és concentrat en la ciutat tancada entre les muralles i la campanya dels voltants, travessada dels camins que conflueixen vers el centre habitat, se presenta buida, llibre de construccions, si excludim les capelles.
Joan Oliva
Arquitectura de l’Alguer
Les cases de campanya
La recerca històrica i la recerca al camp posen en evidència i donen raó del que havem dit sobre l'escassa difusió i consistència de l'arquitectura rural tradicional al territori de l'Alguer.
En molts documents del passat (per exemple, actes notarils, o inventaris de propietats etc.), sobretot a partir del XVI sècul, trobem referiments a construccions en les campanyes alguereses i algunes indicacions, per quant sumàries, relatives a les tipologies dels fabricats rurals més freqüentats i també indicis de la consistència.
Les construccions rurals són genèricament denominades amb el terme ‘casa' (terme emprat també per l'edilícia urbana menor), mentre les denominacions ‘torre de la vinya' i ‘palau' són mes rares.
Als documents antics el terme ‘casa' se refereix a un tipus de construcció assai modesta i senzilla, símil a les cases típiques de les campanyes de la Sardenya: de planta rectangular, amb poques obertures, una porta i finestres de dimensions mínimes, probablement composta d'una o més aposentos, però generalment no més de dues, acostades lateralment. La casa pot creixir encara per juxtaposició linear lateral de les aposentos i més rarament per elevació.
Avui se conserven íntegrament raríssims exemples d'aquests tipus, sigui perquè són estats derrocats i destruïts definitivament, sigui perquè són estats amb el temps transformats o substituïts amb construccions més evolucionades, o recentment destrossats per construir noves cases segons el gust d'avui.
Un document en llengua italiana conservat en l'Arxiu Comunal, lo Registro delle vigne, probablement de la primera meitat del sècul XIX, que és un espècie d'inventari de les propietats, senyala la presència d'estructures edilícies en les campanyes alguereses i les classifica emprant les denominacions ‘casa' i ‘capanna'. Aquest document nos dóna la possibilitat de tenir algunes dades numèriques que nos poden adjurar a nos fer una idea de la consistència, de les construccions rurals, fins al vuit-cents.
En el registre trobem 752 nominatius de propietaris, 113 cases i 60 cabanes; doncs, solament poc més del 20% dels propietaris teniva una qualsevol estructura edilícia en campanya (calculant sigui cases sigui cabanes), mentre solament lo 15% teniva una construcció classificable com a casa. Si després considerem que quasi el 50% de les cases eren monocel·lulars, compostes d'una sola aposento, nos podem donar compte de la pobretat del patrimoni edilici en les campanyes alguereses fins al vuit-cents. En efecte solament el 10% de les cases resulta que disposava d'un número d'aposentos igual o superior a quatre. Se tractava evidentment de les cases de campanya dels propietaris més rics, les que encara avui probablement és possible reconèixer.
Lo palau
Com havem dit el terme ‘palau' se troba en documents antics a partir del sècul XVI per denominar una construcció en campanya evidentment de dimensions majors de les que són denominades simplement ‘cases'. Pot ésser que el terme ‘palau', que en el context regional sard correspon a palattu, se refereix a una construcció a més nivells destinada no solament a conservar tot lo que se necessita per als treballs de la campanya, sinó també per a l'estada dels propietaris.
És, però, sobretot a partir del sècul XIX que constatem la difusió d'una tipologia de casa de campanya més gran, per la qual emprarem el terme ‘palau', i que se podria assimilar a una vil·la, amb una part destinada a les activitats agrícoles i una part destinada a la residència estacional dels propietaris.
Lo palau, a imitació de las vil·les del continent, pot ésser embellit amb galeries per contemplar el panorama.
Les casetes de l'hort, de la vinya i de l'olivar
També si comunament per a les construccions menors que se troben en la campanya algueresa ve emprat indiferentment el terme ‘casa' o ‘caseta', se podrien classificar per l'específica destinació. També si hi ha una correspondència entre los tipus edilicis, tampoc podem individuar los elements de diferenciació entre les construccions destinades al servici dels horts i aquelles al servici de las vinyes i dels olivars.
Per quant modesta, la caseta de l'hort no se presenta mai isolada i nua a dins dels camps cultivats, i és sempre dotada de vàries estructures estables o precàries i espais organitzats amb específiques destinacions que la circumden de totes les parts, també amb revellins, parres i arbres. És evident la sua natura diacrònica de complex edilici especialitzat que és creixit amb el temps.
La caseta de l'hort és sempre fornida d'un pou i de contenidors d'aigua en pedra o en paret. Les instal·lacions per al molí de aigua que s'emprava tant temps fa, mogudes d'un molendo o d'un cavall, eren assai complexes. Los cadufos versaven l'aigua en la pastera, una piqueta de pedra que se trobava a damunt del pou i d'aquesta l'aigua passava al xafareig que veniva omplit primer d'obrir los canals i raganals per a la irrigació.
La casa o caseta de la vinya se presenta més simple, més poc especialitzada en confront a aquella de l'hort.
La construcció té més poques obertures. Una porta i una o màxim dues finestretes. Se compon d'un o dos ambients. Si són dos, un dels ambients és destinat a conservar les bótes i tots los asterjos o recipients per a la producció i la conservació del vi.
La caseta de l'olivar coincideix tipològicament amb aquella de la vinya perquè quasi tots los olivars són estats plantats a partir del sècul XVIII on hi havia primer vinyes.
Antigament, en algunes construccions més rústiques, fetes amb parets en pedres a sec, les cobertures podiven ésser en material vegetal així com eren los cuilis de la Nurra (les cabanes dels pastors), i en algunes vinyes en lloc d'una casa hi podria ésser una pinneta, la cabana a planta circular, una tipologia constructiva ancestral de la Sardenya. Avui, al territori de l'Alguer se troben rarament restes d'aquestos tipus.
Joan Oliva
Construcció a l’Alguer
Les cases de campanya
Feta amb parets de pedra i fang, arrebossada amb calcina, és coberta d'una teulada d'una o més comunament de dues aigües, amb estructura de llenya formada de bigarons i llistons.
Les teules són de forma mig rodona, la més comuna en Sardenya, i per això denominada ‘teula sarda'. Si la casa de campanya és composta de dos ambients edificats contextualment, sovint la paret divisòria se redueix a un arc (arc diaframàtic) que serveix de suport central a l'estructura principal de la teulada.
Lo palau
Se tracta de construccions de dos o tres nivells, generalment resultat d'ampliacions d'un nucli més antic, que se poden trobar passant pels camins de la campanya històrica. Originàriament inserits en grans propietats cultivades a vinya o olivars, feven part d'un complex de fabricats i espais. L'edifici principal, de planta rectangular, amb teulada de dues aigües, també si confina amb el camí per una de les ales mes llongues, no té una entrada directa. Un portal, a vegades monumental, dóna la possibilitat d'entrar en una cort on se troben les portes dels matzems i l'entrada de la casa. Una escala, generalment interna, porta als altres nivells. A costat de l'edifici principal se poden trobar altres construccions rústiques, una capella i el jardí, un espai totalment tancat amb parets altes, amb caminaments, revellins, pou, xafareig etc., on se cultiven arbres de fruita. Lo palau, a imitació de las vil·les del continent, pot ésser embellit amb galeries per a contemplar el panorama.
Les casetes de l'hort, de la vinya i de l'olivar
Se pot sense dubte rellevar una especificitat per a les casetes dels horts, no tant per la tipologia constructiva del fabricat, destinat principalment a conservar les eines i a la protecció temporània dels campanyols, quant per aquell complex d'altres obres muràries, d'instal·lacions per tirar aigua del pou i per amarar i també per tots los altres equipaments que els completaven fent-los funcionals a una agricultura especialitzada. A costat de la casa se pot trobar també un abeurador per als animals.
Joan Oliva