Estudi de l'arquitectura popular de la Garrotxa, el Solsonès, el Vallespir i l'Alguer

  1. Inici
  2. Estudi
  • Entitats participants

    Fundació Universitat Catalana d'Estiu
    Institut Franco-Català Transfronterer (Universitat de Perpinyà)
    Obra Cultural de l'Alguer
    Universitat Politècnica de Catalunya
    Universitat Pompeu Fabra
    Universitat dels Estudis de Sàsser
    Fundació Mas i Terra

  • Els objectius del projecte són inventariar, fer conèixer i recuperar el patrimoni arquitectònic propi d'aquestes comarques, en ocasions humils i senzill, però clar exponent d'un modus vivendi dels nostres avantpassats que vivien a la terra i per la terra, mostra de la saviesa mil·lenària transmesa de generació en generació pel que fa als materials emprats en la construcció dels habitacles, mostra de la irrefutable simbiosi i equilibri que hi ha entre l'arquitectura i el seu entorn.

  • Treball de camp: L'elaboració d'un inventari de les construccions corresponents a l'arquitectura popular d'aquestes comarques.

    Estudi tipològic: La realització d'un estudi científic que aporti les bases tècniques i històriques de les construccions típiques d'aquestes comarques.

    La difusió de l'estudi

  • Identificació
    Criteris històrics
    Criteris tecnicodescriptius
    Informació complementària

  • Coordinador general del projecte: Joan Maluquer i Ferrer (Universitat Catalana d’Estiu)
    Coordinació al Vallespir: Joan Becat i Rajaut (Institut Franco-Català Transfronterer, Universitat de Perpinyà i Institut d’Estudis Catalans)
    Coordinació a l’Alguer: Carles Sechi (Obra Cultural de l’Alguer)
    Coordinació al Solsonès i la Garrotxa: Ester Viñuales i Granel (Fundació Mas i Terra)

    Comitè científic:
    Rafael Serra i Florensa, direcció (Universitat Politècnica de Catalunya)
    Joan Curós i Vilà, direcció (Universitat Politècnica de Catalunya)
    Joan Oliva, arquitecte
    Joan Peytaví i Deixona (Universitat de Perpinyà i Institut d’Estudis Catalans)
    Anna Pujadas i Matarín (Universitat Pompeu Fabra)
    Emilio Zoagli, arquitecte

    Col·laboradors:
    Jordi de Bolòs i Masclans (Universitat de Lleida)
    Antoni Pladevall i Font (Institut d’Estudis Catalans)
    Joan Tort i Donada (Universitat de Barcelona)
    Joan Tuneu i Torres, historiador

    Equips
    Eduard Abelenda i Puigvert
    Antonio Michael Alcoser i Bustamante
    André Munhoz de Argollo Ferrao
    Francisco Barroso i Guerrero
    Laura Bergua
    Josep Bunyesc
    Cristina Cabello i Matud
    Giovanna Maria Alexandra Camera
    Magdalena Capellà i Oliver
    Nicola Carta
    Luis Roberto Chacón i Flores
    Gianfranco Crisci
    Eulalia Cunill i de la Puente
    Gerard Dordas i Carbonell
    Florencia Evangelista i Lira
    Rut Fabra i Raduà
    Andrea Fonnesu
    Anayansi Forlini
    Marcos Antonio Leite Frandoloso
    Víctor Hugo González Lozano
    Anna Gutiérrez i Merín
    Laia Isern i Meix
    Mara Regina Kramer Silva
    Laura Llorens i Travé
    Marta Lloret i Blackburn
    Roxana Patricia Lopera Berdugo
    Marc Marín i Ripoll
    Lluís Melich i Garcia
    Fabio Minichino
    Glòria-Mireia Montanyà i Puig
    Anna Pagès i Ramon
    Gil Planas
    Guillermo Rodríguez Aguilera
    Efisio Scioni
    Cèsar Segura i Martín
    Angelina Sevestre
    Chantal Sobrino i Tafunell
    Clara Sopeña i Falcó
    Mauro Sotelo Salgado
    Jonatan Torrent i Segura
    Galo Valdebenito
    Teresa Vallbona i Pujol
    Virginia Vásquez Fierro
    Mónica Vesga Mancera
    Antonio Cosimo Zoagli
    Emilio Paolo Zoagli

  • •  La realització de l'inventari i catalogació de 2.766 edificis de les quatre zones estudiades. Que s'ha dut a terme a través de la cooperació de les entitats participants mitjançant l'intercanvi de coneixements, professionals i estudiants.

    •  L'estudi tipològic d'aquests immobles a través d'estadístiques i la seva posterior comparació amb les altres zones.

    •  La difusió d'aquest estudi a través de l'organització d'unes jornades d'arquitectura popular, una pàgina web i la realització d'una exposició itinerant amb els resultats de l'estudi.

    •  Integrar millor la protecció, la valoració del patrimoni dins la perspectiva local del desenvolupament.

    •  Donar a conèixer el conjunt d'elements que constitueixen l'arquitectura popular i el seu entorn com a part integrant del patrimoni cultural amb la finalitat de sensibilitzar a la comunitat sobre els seus valors i la necessitat de la seva preservació. Difondre el patrimoni cultural de les quatre zones en aquestes i iniciar relacions amb altres comarques.

    •  Fomentar la preservació, el coneixement i la difusió del patrimoni cultural comú. Aquesta activitat és conseqüència de l'interès per la conservació del patrimoni cultural del medi rural, aquesta necessitat s'emmarca en el respecte al paisatge, la identitat històrica dels edificis i en la sostenibilitat econòmica, social i mediambiental.

    •  A través de la difusió de l'arquitectura popular, aconseguir la promoció del turisme cultural fomentant el coneixement d'aquest i la creació de rutes culturals.

    •  L'establiment de plans de protecció, rehabilitació i revitalizació del patrimoni arquitectònic a través de la seva difusió.

    •  La promoció de l'interès social per la protecció del patrimoni amb la finalitat de preservar la identitat del territori i de les persones que l'habiten.

    •  El valor afegit de la cooperació a escala europea és la contribució i la promoció del diàleg cultural, del coneixement mutu i de l'intercanvi entre diferents cultures, sense la qual seria molt difícil la seva realització.

 

Zones

Garrotxa

 735,79 km2 747 edificis inventariats

Solsonès

 1001,21 km2 973 edificis inventariats

Vallespir

 551,85 km2 931 edificis inventariats

l'Alguer

 224 k,90m2 115 edificis inventariats

El diàleg entre l'home i la terra

De tots els elements que integren l'estructura del poblament a les terres catalanes el mas —o masada , o masia — és, probablement, el que té una dimensió territorial i una transcendència històrica més importants. Perquè el mas no és únicament una manifestació destacada de l'arquitectura popular; és, també, la cèl·lula bàsica de la colonització del territori català a través del temps. El mas, des d'aquest punt de vista, és un veritable microcosmos geogràfic : una porció de naturalesa que ha estat ocupada per l'home des de temps immemorials, amb la finalitat de convertir-la en un escenari estable per a la producció agrícola, ramadera i forestal. El mas, de fet, ha esdevingut a les nostres latituds una institució imprescindible per a assegurar la supervivència i la continuïtat dels grups humans en la pràctica generalitat del medi rural.

Els estudiosos del món de les masies ens recorden sovint la vocació autosuficient que ha tingut el mas, des dels seus mateixos orígens i gairebé durant tota la seva història. Particularment, a les contrades humides o més aviat temperades del nord i de l'est del país—que vol dir, sobretot, les comarques prepirinenques i el conjunt de les conques fluvials del Llobregat, el Besòs, la Tordera, el Ter, el Fluvià, el Tec i la Tet — , les condicions del clima i dels sòls han fet possible que el mas s'hi articulés, per regla general, com una unitat d'explotació de la terra basada en la policultura : això és, en una multiplicitat de tipus de conreu i de produccions agràries. El 'mas-tipus', en aquest context, respondria a un domini rústic d'extensió variable, amb centre a la casa principal i amb una sèrie d'espais diferenciats en funció de la seva idoneïtat productiva i de la distància a la casa: els conreus de secà i de reg, l'horta, la vinya, l'àrea de pastura, els boscos. Una especialització semblant es donava al nivell de l'espai intern de la casa, que en els seus millors temps exercí la funció de veritable 'centre neuràlgic' del conjunt de l'explotació, amb les masoveries com a 'subcentres' o àmbits més o menys subsidiaris del principal.

Entès, doncs, com una peça fonamental del diàleg entre l'home i la terra, si més no dins les nostres particulars coordenades geogràfiques i històriques, el mas pot ser interpretat com el factor que més ha contribuït a afaiçonar a través dels segles el paisatge català—tant en extensió com en profunditat—. Ni els espais agraris ni els boscos, ni les pastures ni els erms, tal com avui els veiem, no serien el que són sense l'empremta que hi han deixat els masos, estesos com la unitat d'explotació històrica per excel·lència del rur , o sigui, del domini rural. Tampoc no serien el mateix els petits agrupaments humans, els pobles i fins i tot algunes—o moltes — viles i ciutats, nascuts d'una relació de veïnatge o de proximitat entre les primitives cèl·lules estables del poblament. El mas, d'una manera o d'una altra, és a la mateixa arrel—física, biològica i humana — del país. La seva perdurabilitat , inscrita als gens de la pròpia paraula— formada a partir del verb llatí manere, 'quedar-se', 'romandre'—, ens fa veure la vigència del concepte històric de continuïtat , que Jaume Vicens i Vives caracteritzà com una de les bases essencials de la personalitat col·lectiva catalana.

Joan Tort i Donada
Universitat de Barcelona