Fundació Mas i Terra

L'estudi de la masia dels Països Catalans

Des de fa molts segles el món rural català s'ha caracteritzat per haver configurat un territori relativament estructurat, econòmicament productiu i culturalment cohesionat. El resultat ha estat la transformació del territori rural d'una manera considerable, sobretot entre els segles XV i XIX, que ha estat el responsable de l'actual paisatge rural, format pels camps de conreu, els boscos i les construccions rurals amb una certa lògica social i econòmica. L'arquitectura rural respon a les necessitats agrícoles, la masia es construí perquè el pagès visqués al costat del camp que conreava (adaptació al lloc), acollís la seva família i aixoplugués animals i collites (varietat d'espais), i respongués a una manera de viure (cultura rural).

El primer objectiu de l'Estudi de la Masia dels Països Catalans és inventariar els elements que formen l'arquitectura rural, situant-lo en el seu context territorial. A partir d'aquí podem conèixer, en clau de passat i de present, la realitat física del territori. La proposta de registre i estudi són tots aquells elements de l'arquitectura rural que s'hagin pogut salvar de l'abandó, l'enrunament i la desaparició, un procés que, malauradament, ha afectat moltes cases durant les darreres dècades. Així com tots aquells que havent desaparegut es pugui documentar la seva existència a través dels arxius documentals i els fotogràfics.

No ens podem oblidar, tampoc, del patrimoni documental que moltes de les cases conserven i que configuren la història del mas i del seu entorn immediat amb dades i noms concrets. Si, tractats aïlladament, la seva importància ja és prou significativa, interrelacionats amb altres documents –de cases veïnes i llunyanes, d’arxius i d’esglésies– esdevenen peces cabdals en la reconstrucció del nostre passat col·lectiu.

La necessitat de protegir el patrimoni arquitectònic ens obliga a definir uns criteris generals per a la catalogació de les masies. És el producte obtingut d'un extens inventari d'arquitectura, on queden recollides les construccions, els espais, els elements, els conjunts etc. que justifiquen el seu reconeixement col·lectiu de la història, la cultura i la peculiaritat de cada zona. El marc històric i les notes històriques són el punt de partida per a elaborar aquest catàleg, a través de la història, la geografia, les notes locals dels pobles i les dades estadístiques de la comarca. Per tant, hi participen un seguit de recerques en què intervenen diferents metodologies que són pròpies de la investigació històrica, l’arquitectura, la sociologia, la geografia, el paisatgisme i el dibuix.

Amb l’objectiu de sistematitzar la presa de dades, es planteja una fitxa general de catalogació, de fàcil compliment, dissenyada especialment per a la presa de dades de cada edifici, de manera que faciliti la tasca dels tècnics i s’aconsegueixi una major coherència en el procés d’obtenció de dades. L’arxiu fotogràfic i documental de cada element queda associat a cada fitxa. Aquest es compon de totes les fotografies realitzades durant el procés d’elaboració de la fitxa, el seu format és digital i passen a formar part de l’arxiu documental de la Fundació Mas i Terra. Sempre que sigui possible es demana als equips que facin fotografies de l’entorn, de les quatre façanes i dels elements més característics de l’edifici. L’arxiu documental es compon del plànol exterior de l’edifici i de tot el seguit de documents que els equips trobin de cada edifici (bibliografia, arbre genealògic, documentació de la casa, etc)

Inventariar seguint uns mateixos paràmetres homologables ens permet tres coses: en primer lloc, conèixer de manera precisa, i no pas fruit d'una impressió personal, les semblances i les diferències en la tradició constructiva entre comarques i segles; en segon lloc, facilitar la feina dels arquitectes i els aparelladors a l'hora de plantejar-se una intervenció legítima en una masia; i, en tercer lloc, adonar-nos que aquest llegat patrimonial tan impressionant necessita protecció.

Criteris:

1. Unificació de la recollida de dades de cada element arquitectònic a partir de la mateixa fitxa de catalogació.
2. Intervenció de diferents disciplines: la investigació històrica, l’arquitectura, la sociologia, la geografia, el paisatgisme i el dibuix.
3. Aplicació de l'estudi a totes les zones per a poder tenir una visió general i sectorial.
4. L’elaboració de l'estudi ens permet la realització d’estudis tipològics a través d’estadístiques que ens donen les característiques generals de cada zona, a partir de les dades recollides en el treball de camp.
5. Utilitat de l'estudi, atès que aquest ens ha de permetre desenvolupar les estratègies de protecció i preservació adequades a les seves necessitats.
6. Cooperació del sector públic en l’elaboració de l'estudi. Cal posar a disposició de les administracions públiques i els tècnics els mitjans necessaris perquè hom pugui analitzar la utilitat d'aquest estudi d'una manera global i a diferents nivells d'estudi (general, comarcal, municipal i individual).
7. Implicació dels propietaris. La conservació del patrimoni històric té un problema que es pot agreujar quan aquests elements formen part del patrimoni d'una família, fonamentalment perquè el valor donat no és històric sinó sentimental, i pel desconeixement involuntari del que significa conservar. La manca de coneixements i criteris envers el patrimoni històric comarcal n'ha provocat la destrucció i la ruïna.
8. L’arquitectura rural és un element clau per al desenvolupament rural, atès que la seva conservació permet el manteniment de l’activitat econòmica i la població al territori. La realització d’un estudi exhaustiu amb criteris unificats és necessari per poder arribar a conèixer el seu estat actual.
9. L’arquitectura tradicional aporta tota una sèrie de valors: històric, documental, artístic, antropològic, turístic, sentimental, etc. i a més, té una forta càrrega estètica. El concepte clau és que cada arquitectura té el seu propi espai. El paisatge, el patrimoni arquitectònic que el compon, evoca sensacions, suggereix idees i enriqueix l'entorn. A la majoria de països desenvolupats, es relaciona un entorn antic ben conservat amb qualitat de vida i es té més consciència de l’atractiu que evoca als residents i visitants. A molts països d’arreu del món l’arquitectura tradicional s’associa directament amb la identitat cultural d’un poble, i se’n té cura com a Patrimoni que és, tal i com ho considera, per exemple, el Consell d’Europa.

La masia

En la transició entre l'alta i baixa edat mitjana (segles XI i XII) sorgiren gran quantitat de petits habitatges de pagesos i ramaders que, aïllats o bé agrupats en petites barriades, formaren la major part dels assentaments rurals. Les construccions resultaven molt rudimentàries, la seva manera de construir seguia els sistemes tradicionals: parets de càrrega de pedres unides amb argila i fang, i cobriment fet a base de tirades de bigues que feien de suport a brancatge i fullam, i argila de protecció. L'edifici tenia una sola porta d'accés i alguna finestra de reduïdes dimensions.

Durant la baixa edat mitjana, en els segles XIV i XV, augmenten les dimensions de les finestres i disminueix el gruix de les columnes, característica totalment gòtica que afavoreix l'accés del sol i l'aire a l'interior de l'edifici. A partir del segle XVI es popularitza la finestra rectangular de llinda horitzontal amb columnetes, i més endavant ho fa la finestra renaixentista, de forma rectangular i amb ampit. En els grans casals apareix l'ornamentació de la façana amb esgrafiats. Amb el pas del temps s'anaren realitzant ampliacions en el cos principal de l'edifici, a mesura que les necessitats agrícoles i ramaderes ho exigien. El segle XVIII fou una època on es produïren molts d'aquests creixements; per mor de la bonança econòmica de la pagesia, molts dels edificis prengueren un relleu arquitectònic més notable, més imponent.

El mas era projectat generalment pel seu mateix propietari, ajudat pel mestre d'obres de la zona, el qual, si bé no tenia gaire formació tècnica, sí que tenia, en canvi, un bon gust innat i vocació, i l'experiència que dóna la pràctica de l'ofici. Els autors d'aquest procés són persones amb una relació molt íntima i uns vincles molt forts amb la natura. Amb aquests elements primaris, aquells homes reeixien en unes solucions que avui trobem admirables i enginyoses. Aquesta mena de construcció no fou mai ambiciosa, des d'un punt de vista arquitectònic. La seva única pretensió era satisfer unes necessitats funcionals.

La remarcada sensibilitat dels mestres d'obra i dels habitants de les masies té l'origen en la mateixa harmonia del paisatge i l'adaptació al clima. L'emplaçament estratègic de les cases de pagès no és pas un fet fortuït, sinó el fruit d'una experiència secular.

Dins l'arquitectura rural, l'orientació ha estat, de manera rellevant, objecte de prioritat a l'hora de resoldre la problemàtica de la masia, tenint en compte els factors climatològics i orogràfics. Les característiques orogràfiques del terreny imposen l'aprofitament màxim dels raigs solars, tant com la previsió de les torrentades dels vessants de les muntanyes i la protecció dels vents.

Les tècniques de construcció emprades en l'arquitectura rural i derivades de l'arquitectura romana es basen en l'economia i la funcionalitat, la qual cosa permet construir havent de salvar unes dificultats molt simples. En la construcció dels edificis més comuns no s'utilitzava pas pedra treballada, sinó que s'aprofitava el material de l'entorn: pedres de formes i característiques irregulars, tal com venien de la natura.

La fusta ha estat un material molt comú en la història de la construcció. Hom la treia dels boscos propers de l'edificació, i se'n feien diferents elements, normalment amb una funció estructural: els cairats, les jàsseres, les llates, les encavallades etc. Les alçàries de l'arbrat determinaven les crugies dels edificis.

El sistema constructiu tradicional es basa en la conjuminat d'una sèrie d'elements combinats amb una senzillesa extraordinària: el mur de càrrega i els pilars, els arcs i les voltes, el bigam – les jàsseres, els cavalls i les encavallades –, els ràfecs de coberta, els sistemes de cobriment de l'estructura de la teulada i els revestiments. El mur de càrrega es caracteritza per tenir un gruix considerable, és a dir una gran inèrcia tèrmica que produeix un fort alentiment en la transmissió de la temperatura entre exterior i interior i viceversa. El cavall és un element estructural format per dues jàsseres ajagudes perpendicularment l'una sobre l'altra i separades entre elles per una tercera biga, aquesta col·locada verticalment en el punt d'intersecció d'aquelles, de manera que manté una diferència d'alçada entre les dues jàsseres. La jàssera és una biga mestra de fusta que rep els esforços transmesos pels cabirons (les bigues més petites amb les quals les jàsseres formen l'esquelet de la teulada).

El fang fou també un material molt usat en la construcció, ja que era molt apreciat sobretot per la seva adherència i s'obtenia de la mateixa terra dels voltants. D'aquesta matèria primera, endurida al foc, en va derivar la ceràmica, que va significar un gran avenç dins el món de la construcció, per la seva durabilitat, impermeabilitat i resistència. Un altre producte del fang és el rajol. Per fabricar-ne es feien servir motllos, d'on sortien les peces modelades i humides, les quals un cop assecades al sol, es posaven a coure en piles o bé al forn.

El formigó és l'altre material de composició romana. Aparegué com a derivat de la calç, que ja era coneguda des de temps antic i que s'obtenia amb la calcinació de les pedres calcàries a 900º C de temperatura.

El ràfec és la part voladissa de la teulada, és a dir, que surt enfora del pla de la paret, amb la funció de protegir les parets exteriors de la humitat i al mateix temps donar una certa imatge artística a l'edificació. Els ràfecs primitius consistien en una part de volada de l'última filera de teules; això els donava una imatge d'escassetat. Més endavant es convertí en una prolongació dels cabirons, amb llates al damunt. En l'època d'apogeu del camp sorgí la utilització d'elements ceràmics en la formació del ràfec, es feia amb fileres de rajols o de teules àrabs, o bé amb tots dos elements combinats. Aquestes peces mostraven uns dibuixos d'un color diferent del que tenia el propi element; eren d'una característica tonalitat més forta que la del color de fons, i això en subratllaven una impressió molt viva, rica i variada.

A les masies més ostentoses un dels aspectes que ho subratllen són els acabats perimetrals dels forats dels tancaments, les portes i les finestres. Són resseguits amb carreus i amb llindes també de pedra i en els casos de les portes acabades en forma d'arc, aquest és resseguit per dovelles de pedra.

En els exemples d'edificis de caràcter més humil aquests acabats són inexistents i les llindes són de fusta i en determinades ocasions hi ha un encalat al voltant de l'obertura.

La masia té habitualment com a edificis annexos cabanyes, pallisses, corts i, fins i tot, masoveries. Aquests edificis estan emplaçats pròxims a la masia, la funció dels quals és afavorir les activitats de l'explotació agrícola i ramadera dins del mas, però alhora mantenen una separació per tal que en cas d'incendi es pugui evitar la propagació de les flames als altres edificis. Són orientats a migdia, per a facilitar la dessecació de les collites emmagatzemades, davant de l'era, un espai semicircular enrajolat i delimitat per un mur d'uns 40 cm d'alçada que facilitava la recollida del gra després de la batuda.

L'estructura i l'emplaçament de les masies és fruit d'un treball de segles d'estudiar la manera de superar condicionants com el relleu o les diferències climàtiques: la recerca d'una harmonia amb el paisatge circumdant del voltant. Les masies constitueixen per elles mateixes una unitat completa, que ressalta encara més quan formen part del paisatge i respecten radicalment les característiques de cada veral, i eviten doncs, cap dissociació amb l'harmonia inherent a tot el conjunt panoràmic.

Joan Curós i Vilà
Universitat Politècnica de Catalunya