Fundació Mas i Terra

Una terra coberta de masos

Catalunya és un país molt ‘vell'. Per a entendre els nostres paisatges, sovint molt transformats pels homes, gairebé sempre hem de recular molts segles, fins i tot mil·lennis. En moltes comarques catalanes, el mas és un dels elements fonamentals que permet d'entendre el paisatge que ha arribat fins a l'actualitat. Al seu costat hi ha altres elements del paisatge humanitzat, que també cal conèixer: pobles, molins, camins, camps, pastures etc.

Tanmateix, per a entendre el paper de l'hàbitat dispers, hem de conèixer també el passat, conèixer el poblament que hi havia a l'època carolíngia, conèixer els canvis socials que s'esdevingueren després de l'any 1000, potser, fins i tot, saber la relació de poder que hi havia entre els senyors laics i els eclesiàstics en aquesta època remota, o bé saber quina era la importància de la violència, sobretot portada per gent de fora, la qual, com és prou sabut, arreu tendí a afavorir una certa concentració i fortificació dels llocs de població.

En època carolíngia, el nostre país era cobert de vilars, petits nuclis de població formats per poques cases, on vivien unes quantes famílies. De vegades, ben cert, ja abans de l'any 1000, hi havia algun habitatge isolat entre els camps i els boscos, sota una roca o a prop d'unes feixes. Fou, però, al llarg dels segles XI, XII, XIII i dels primers decennis del segle xiv quan augmentà el nombre de masos, alhora que augmentava la població del territori, això darrer d'una manera semblant al que s'esdevenia a la resta d'Europa. Els masos s'estengueren arreu. Algunes de les antigues vil·les altmedievals i dels vilars carolingis esdevingueren explotacions unifamiliars. Alhora hi hagué un desdoblament de les cases de pagès (mas jussà i mas sobirà, mas d'amunt i mas d'avall), separades uns centenars de metres entre elles. Es produí també l'aparició de les anomenades bordes o cabanes (que eren masos més petits), situades en terres marginals. Finalment, hi hagué un desenvolupament de les masoveries; els masovers que hi habitaven pagaven censos no sols al senyor, sinó també al pagès—sovint de remença—del mas del qual s'havien segregat. Cada vegada eren explotacions més petites. Tots els racons de la comarca de la Garrotxa s'ompliren d'explotacions pageses i ramaderes de mida gran, de mida mitjana o molts cops de mida massa petita per a poder assegurar la supervivència d'una família. La crisi demogràfica dels segles XV i XVI, fruit de la fam i de la pesta, féu desaparèixer els masos més petits, que esdevingueren masos rònecs, deshabitats. Aquests masos rònecs passaren a ésser explotacions treballades pels pagesos de les cases més importants, que havien continuat habitades. L'existència d'uns pagesos rics, que ja gaudien de la possessió i de l'ús dels masos rònecs, és consolidà amb la Sentència Arbitral de Guadalupe, a la fi del segle XV. Quan, els segles XVII o XVIII, hi hagué una recuperació demogràfica, el procés s'invertí: molts dels antics masos rònecs esdevingueren masoveries altra vegada habitades per masovers, que depenien de les masies més importants, molts cops les grans cases pairals que han arribat fins al segle actual. Aquesta evolució, gràcies a les fonts conservades, pot ésser analitzada detalladament en relació amb molts municipis de la comarca (Santa Pau, Mieres, Montagut de Fluvià, Vall d'en Bas, les Preses, Sant Feliu de Pallerols etc.); així podem descobrir l'origen de molts dels masos actuals i també entendre com nasqueren les grans masies que ara encara mostren llur riquesa, sovint gràcies a les obres que s'hi feren els segles XIX o XX.

Ens hem d'adonar que, al mateix temps que s'estenien els masos per tot el territori, també es creaven alguns pobles. Són pobles normalment eclesials, nascuts al voltant d'una església, a l'interior de la seva sagrera, espai sagrat de trenta passes. A la Garrotxa n'hi ha pocs de castrals (per exemple Santa Pau o el Mallol); fins i tot, a Oix, el poble nasqué entorn de l'església i el castell restà separat del nucli edificat. Els vells castells, com els de Finestres, Castelló o Bestracà, herència de l'alta edat mitjana, havien estat construïts en llocs poc avinents i perderen importància poc després de l'any 1000. El paper que tingueren les sagreres eclesials, com a centres que concentraren una part de la població, ens porta a pensar en el poder que poc després de l'any 1000 tingué l'Església en aquestes contrades, en front de la nova noblesa laica ascendent. Alhora, però, ens hem d'adonar que, en moltes parròquies, el pes que tingué el procés de dispersió en masos repartits pel terme pesà més que la inèrcia que portava cap a la concentració entorn dels edificis de culte. Trobem moltes esglésies on no s'edificà cap casa en l'espai de la sagrera de trenta passes: gairebé tot el poblament es dispersà pel terme. A nivell d'hipòtesi, podem pensar que, algun cop, el pes dels senyors laics es féu notar no en el fet de crear pobles castrals, sinó en el fet d'afavorir la dispersió.

La Garrotxa és una terra de masos. La densitat de masos que hi havia a mitjan segle XIX, especialment en municipis no gaire muntanyosos i on no hi havia un nucli de població gaire gran, era molt elevada:

7,8 masos per km 2 a les Preses, 6,5 a Santa Pau, 5,6 a la Vall de Bianya, 3,2 a Mieres o 2,8 a Montagut. Hi havia cases pairals, cases de masovers, masos grans i també masos molt petits. En molts d'aquests masos encara es poden trobar testimonis dels seus orígens medievals i sobretot de la seva evolució al llarg dels segles moderns. Per a entendre'ls més bé, ens podem fixar en la situació del lloc on s'alcen, ben orientat, sovint al límit dels camps grans i moltes vegades situat prop d'una font. També ens pot cridar l'atenció la distribució de l'edifici en almenys dos nivells (de vegades un d'accés i una altre per a les corts, més baix) i sobretot en el fet que estiguin formats per diferents construccions que s'han superposat al llarg dels segles i que ens recorden les etapes de creixement. Ens hem d'adonar, així mateix, que el mas generalment sempre va acompanyat d'altres espais i edificis annexos, com la cabana i l'era. Apropar-nos als masos és però també veure que ara molts són abandonats i que alguns fins i tot s'han ensorrat. Els que ens ho mirem amb una perspectiva històrica ens adonem que en moltes contrades, almenys pel que fa al nombre de cases habitades, s'ha tornat a la situació que hi havia a l'època de crisi demogràfica de la fi de l'edat mitjana.

A la Garrotxa, la major part de la població ha viscut en masos durant els darrers mil anys. Voler entendre el paisatge humanitzat o bé la història d'aquesta comarca és conèixer com són els masos i saber com visqueren les famílies que construïren aquests edificis i romperen i treballaren, generació rere generació, les terres que s'estenien al seu entorn, on hom podia obtenir els productes que necessitava per viure.

Jordi de Bolòs
Universitat de Lleida

 

Tipus arquitectònics de la Garrotxa

La comarca de la Garrotxa es troba situada al nord-est de Catalunya, limita al nord amb la comarca del Vallespir, pel nord-est limita amb l'Alt Empordà i pel nord-oest amb el Ripollès, pel sud-oest confronta amb la comarca d'Osona, pel sud-est amb el Gironès i pel sud amb la Selva. La comarca es troba sectoritzada en dos paisatges diferents. L'un a la zona sud, amb unes valls fresques i frondoses, on l'agricultura prospera molt esplèndidament i, paral·lelament, el nombre de masies hi és molt accentuat; aquest paisatge és anomenat popularment, per la seva topografia, la Baixa Garrotxa. L'altra part és coneguda com l'Alta Garrotxa per ser un lloc sec, aspre i rònec, amb uns penya-segats abruptes, on els plans de cultiu escassegen; aquestes característiques, doncs, comporten l'existència d'un nombre més reduït de masies, que són també de magnitud més reduïda i de caràcter arquitectònic més modest.

A l'hora de definir un tipus d'arquitectura en un indret determinat, la geografia és un factor decisiu.

La masia més freqüent a la Garrotxa és la constituïda per dos vessants de coberta inclinats cap a les façanes laterals, com demostren els exemples del Callís, el Colomer, el Molí d'en Solà de la Vall de Bianya i el Vigatà de la Vall d'en Bas. Hi apareixen també grans pairalies amb coberta de quatre aigües com la Torre de la Clapera d'Hostalets d'en Bas, el Ventós d'Olot, el Massegur de Sant Privat d'en Bas... Pel que fa a la façana principal predominen les orientades a migdia, sol ixent i xaloc.

Com a singularitat morfològica pròpia d'aquesta comarca, trobem el popular cos de galeries porxades afegit a partir del segle XVIII, de manera discreta i generalitzada a mitjan del segle XIX. La galeria forma una peça única i connecta amb la sala, i té l'òptima funció d'equilibrar temperatures, ja que protegeix la casa de les inclemències atmosfèriques i l'allunya dels agents exteriors. La qual cosa produïa que, en aquest espai obert de galeria, hi romangués un agradable confort climàtic, atès que a l'estiu, en passar el sol més vertical, no penetra a l'interior i hi circula una frescor apreciable; contràriament, a l'hivern el sol passa més horitzontal i, per tant, s'introdueix a la galeria, escalfa l'ambient i produeix un benestar satisfactori. La galeria ha estat sempre un lloc de remarcada importància per a la vida familiar diürna, ja que s'hi aprofiten totes les hores de claror natural. També hi ha masies que tenen les galeries en una de les façanes laterals. Les masies de major magnitud, que solen coincidir amb les de coberta de quatre aigües, compten amb galeries que ressegueixen, a més de la façana principal, les dues façanes laterals, en totes les plantes fins i tot. Però cal dir que, en l'arquitectura d'aquestes masies hi és present la simetria; es tracta d'edificis, a més que es van construir en una mateixa època, i a diferència dels altres, en aquests no s'hi feren ampliacions posteriors.

El nombre més corrent de plantes són tres: planta baixa, planta primera i golfes. L'ús a què solen estar destinades les plantes és el següent: la planta baixa per a tancar-hi el bestiar, la planta primera per a viure-hi i les golfes es destinen al magatzem. Val a dir, però, que n'hi ha amb planta baixa, dues plantes i un fragment d'una última planta com a golfes. En alguns casos, la planta baixa és compartida per les quadres i l'habitatge.

L'estructura més comuna és la de tres crugies, anomenada d'estructura clàssica per l'arquitecte olotí Josep Danés i Torras, estudiós de la masia. Aquesta composició era constituïda per la crugia central, de més amplada, la qual s'emplaça la sala i les dues laterals pels dormitoris amb els successius creixements adherits al llarg de la història.

Els edificis annexos principals, els porxos o les cabanyes (tal com s'anomenen a la Garrotxa) tenen una característica pròpia d'aquesta comarca, que és la formalització amb estructura de pilars, la qual cosa fa que l'edifici es trobi absolutament obert a l'exterior.

Joan Curós i Vilà
Universitat Politècnica de Catalunya

 

Complements i construcció de les masies de la Garrotxa

Els tancaments de les masies són de pedra combinada amb argamassa amb vista a una resistència més alta. L'arremolinat només era emprat en situacions de grans propietaris on l'aparença de l'edifici lluïa un material d'acabat més noble i no tan auster com la pedra extreta directament de la naturalesa. De pedra, se'n troba de diferents tipus depenent del sector de la comarca, com ara pedra calcària, basàltica o volcànica. El tipus de pedra del propi territori és un element que vincula l'edifici amb la zona i alhora li dóna una percepció global externa que el tipifica en una àrea determinada.

Quant a l'estructura de la teulada, és molt comú a la Garrotxa l'ús del cavall, sobretot en porxos que es troben pròxims a les masies. El sistema és per a mantenir una determinada alçada mitjançant dues jàsseres perpendiculars separades per un peu dret. Aquesta solució també se sol fer servir a l'estructura de coberta d'algunes masies. Revesteixen el territori els boscos de roures, les fagedes, els alzinars, les vernedes i algunes pinedes.

Una altra singularitat de les masies de la Garrotxa pel que fa al sistema constructiu és el sistema de cobriment del bigam de la teulada, és a dir, la manera de col·locar les teules. A diferència de la resta de Catalunya, on les teules es col·loquen a llata per canal, a la Garrotxa es col·loquen a salt de garsa. El sistema depèn de la disposició de l'estructura de l'edifici. A salt de garsa, les teules recolzen pels extrems entre llates i, a llata per canal, es troben col·locades lateralment entre llates i una fila forma la canal i l'altra el carener. Quan els cabirons estan col·locats paral·lels a la biga serrera de l'edifici, el sistema emprat és de llata per canal i, per contra, quan els cairats estan perpendiculars a la biga del carener les teules estan col·locades a salt de garsa.

Joan Curós i Vilà
Universitat Politècnica de Catalunya