EL SOLSONÈS
La comarca del Solsonès, que forma part de la Catalunya central, manté estretes afinitats i relacions humanes amb les comarques veïnes del Bages i el Berguedà. També frontereja amb l'Alt Urgell, la Noguera, l'Anoia i la Segarra. Comprèn l'Alt Cardener, que es vincula amb la serralada pirinenca a través de les serres de Port del Comte, del Verd i d'Ensija. També comprèn les terres altes de la Ribera Salada i un extrem de les terres de l'Alta Segarra. Al centre es troba, a la conca del Riu Negre, un terreny fondal i més planer que envolta la ciutat de Solsona. El corrent fluvial més destacat de la comarca és el Cardener, afluent del Llobregat, que vers la part més llevantina de la comarca creua de nord a sud; ja fora dels límits comarcals, s'hi uneix l'aigua d'Ora, enriquida a l'origen per l'aigua de Valls, en terrenys que fronteregen amb el Berguedà. Un altre corrent notable és la Ribera Salada, que recull les rieres de Canalda, Odèn i Rialb i és tributària del Segre, riu vers el qual també es dirigeixen les aigües d'altres petits corrents del sector de ponent, com ara el torrent de Pinell o la riera de Llanera. La comarca es caracteritza per la varietat i la bellesa del seu paisatge, que a la part alta i muntanyosa presenta serres, cingleres i penyals de formes capricioses que amaguen valls i fondalades riques en aigua i vegetació i petits centres de població. Destaquen, per la seva bellesa natural, molts indrets de l'ampla Vall de Lord, i en especial alguns sectors de la Vall d'Ora. El bosc, sobretot les grans pinedes que alternen amb els sectors de pasturatge i els quintars o conreus que envolten masos d'estructures pluricentenàries.
Antoni Pladevall i Font
Institut d'Estudis Catalans
El refugi del mas i la terra
El Solsonès és una de les terres, amb arrels molt fondes, del mig de Catalunya. Té bona comunicació amb el Bages i amb la Segarra, però sobretot manté moltes afinitats amb el Berguedà, la mateixa Segarra, la Noguera i l'Alt Urgell.
La comarca actual (uns 11.000 habitants en un terreny d'un miler de km 2 ) s'ha anat forjant, sota l'influx del monestir de Solsona (més tard, 1593, capital del bisbat) i del vescomtat de Cardona (ducat el 1491), a partir de la confluència de diverses zones inicialment força independents com la Vall de Lord Sobirana i la Jussana, els plans de Solsona, la Ribera Salada, la Serra de Pinós, Peracamps, Biosca...
Podríem trobar possiblement un primer esbós d'aquesta demarcació, segons Antoni Bach, en la Marca de Solsona establerta per la Junta de la Seu d'Urgell durant el període liberal en establir la talla corresponent al que havien de pagar els pobles per a les despeses dels soldats; l'esmentat terme comprenia Joval, Clarà, Llobera, Timoneda, Lladurs, Quadra d'Isanta, Odèn, la Llena, Canalda, Peracamps, Torredenegó, Besora, Olius, Terrassola, Ceuró, Pinell, Castellvell, Quadra de Brics, Castellar [de la Ribera] i Solsona. Això ho testimonia l'acta municipal de Solsona el 6 d'agost del 1822.
Tot i que la configuració actual es proposa bàsicament el 1936, no podem deixar d'esmentar algunes anomalies, que les actuacions administratives, per raons diverses, han provocat com el municipi de Llanera adherit al de Torà o la població d'Ogern inclosa al municipi de Bassella, més afins morfològicament amb la nostra comarca, o l'adscripció de Lloberola i Biosca a la Segarra quan estaven lligades des d'època medieval amb Solsona, o, encara, l'afegit el 1990 de la Molsosa, que sempre ha mirat més cap a Calaf.
La ciutat de Solsona (7.000 habitants) n'ha esdevingut la capital indiscutible pel mercat, el bisbat i el gran impuls econòmic dels darrers anys. Sant Llorenç de Morunys (900 habitants) és la vila que ha sabut aglutinar la gent de la Vall de Lord. Sant Climenç, Vallmanya, Freixinet, Su, Pinós, Llinars de Cambrils i Ogern són petits nuclis de cases reunides amb diverses cases escampades als seus entorns; però la resta de municipis, amb els corresponents pobles o parròquies, són constituïts per cases disseminades: Navès, Olius, Torredenegó, Lladurs o Llobera en són uns bons exemples.
Els corrents fluvials contribueixen a dibuixar-li una fesomia peculiar: el Cardener, a Llevant, recull les aigües de Port del Comte i de Prat Naviral (dintre la serra del Verd) i, ni caldria dir-ho, és el més important, flanquejat per l'Aigua d'Ora que termeneja amb el Berguedà; per la banda de Ponent, la Ribera Salada, on antany es trobaven les dones de fum i aigua, constitueix un petit cosmos morfològic i poblacional fins que arriba a lliurar les aigües a l'actual pantà de Rialb. Al centre, creuant els plans de Solsona (el Vinyet i les Partides) es passeja modestament el Riu Negre, que podria haver donat nom al poble de Riner i que desemboca badallant a l'esquerra del Cardener.
El seu paisatge és molt divers i d'una especial bellesa. A la capçalera, sota mateix de la part més alta i muntanyosa com és Port del Comte, hi podem admirar serres, cingleres i penyals de formes capricioses, que amaguen paratges, valls i masies tan variades i insòlites com les Esplugues de Cambrils, el Soler o el Call d'Odèn, Cavallera o Encies de Canalda, el cim rocós i feréstec d'aquest Sòbol enrunat de les Cases de Posada, l'Hostal del Vent o la Celada dels Torrents. Cap a Llevant, sota la Serra del Verd (Prat Naviral, Cap del Gall i Lordet), procureu llullejar vagant entre els frondosos arbratges i atureu-vos amb respecte un pèl nostàlgic davant les cases com el Pujol o l'Argelaguer de la Pedra, Cubillers de vora Pratformiu, Can Blanc de Vilacireres, el santuari de Puiaguilar, Santmartí, la Torre de Vilapatzí o Vilalta de la Corriu, Capvilaró, Badia o Can Cots de Valls, el Vancell de Sisquer o el Collell de Montcalb; en més segona línia no us oblideu del Rial o Casavila de Busa.
Els boscos, les pastures i els conreus, que envolten entremaliadament tota una sèrie de masos que reflecteixen les antigues arrels i trifulgues de les nostres terres són el gran atractiu de la part central i, fins i tot, de la baixa. Tot i que el Vinyet esmentat amb les seves quatre grans partides de Sant Honorat, Santa Llúcia, Sant Bernat i Sant Pere Màrtir va lluitant desigualment i fatalment amb la promoció industrial tan necessària, d'altra banda, per a aquest país, Pinell, Riner o Pinós encara combinen hàbilment la terra i la vegetació. Navès és el municipi més immens, fins i tot que el de Lladurs (‘Ladurs' per als seus habitants), i potser «el més ric en masos i edificis religiosos» en frase d'Antoni Pladevall. Com a tast, us volem citar, gairebé a l'atzar, alguns masos, entre tots els que poden ser destacables, per raons arquitectòniques, polítiques, econòmiques o històriques: Bajona de Joval, Golferics de Sant Just, Anglerill de Clariana, la Sala de Linya, Muntanyà de Besora, Xixons de Santa Susanna, Miralles i Santdiumenge de Su, la Torregassa de Castellvell, la Codina de Madrona i sobretot Tristany d'Ardèvol.
Al capdavall de tot, la serra de Pinós, la de la Molsosa, el Miracle i Peracamps amb els contraforts posteriors, dintre d'aquests verals podem admirar, com a exemples, Bonsfills o el Prat de Vallmanya, les famoses Cases de Matamargó, Vila-seca de la Molsosa, Gangolells de vora el Miracle, Alteracs de la Serra de Sant Jaume o la casa del Boix i el seu preciós hostal tan digne i tan silenciós.
Encara que n'hi hagi informacions anteriors (Anseresa, els carolingis...), Antoni Pladevall destaca el 850 com a data important perquè ja trobem un poblament organitzat a la part nord d'aquestes terres. Pere Balanyà situa la gran ferida de Guifré el Pilós vora Sant Lleïr de la Valldora. Sembla que, a la darreria del segle X, ja tenim una xarxa de població ben consolidada després de les campanyes militars dels fills de Guifré: Sunifred d'Urgell i Sunyer.
El poblament es configura sobretot a partir dels monestirs (Santa Maria de Solsona, Sant Llorenç de Morunys i Sant Pere de Grau d'Escales, l'únic que no arribà a crear nucli poblacional a l'entorn), de les parròquies, dels castells (Joval, Castellvell, Lladurs, Besora, Navès, Castellar...), dels masos, les balmes i alguns poblats reduïts.
El segle XIII la família vescomtal de Cardona anà enfeudant bona part dels diversos senyorius de la zona. L'altre poder senyorial important fou el monestir agustinià de Solsona, el qual tingué més influència a partir del moment que es transformà en catedral del nou bisbat, el 1593; època en què els Cardona ja s'havien unit dinàsticament amb la noblesa castellana i ja tenien els seus interessos en altres bandes.
L'aristocràcia potser caigué en decadència des d'aleshores, però amb la supressió dels mals usos, amb l'ajut de la immigració, sobretot occitana, s'anà creant un bon moment de prosperitat per als camps i els masos d'aquestes terres fins al segle XVIII, tot superant els problemes més polítics d'aquests anys (bandolers, guerres de secessió i de successió)
El segle XIX fou un moment molt crític a causa de les diverses guerres civils, anomenades també carlines, que comportaren molts enderrocs i molts òbits. Una de les conseqüències de l'adhesió inicial a les faccions carlines fou la supressió del bisbat amb el concordat d'Espanya i la Santa Seu el 1951, però el caràcter ferm dels solsonins n'aconseguiria la recuperació.
El segle XX Solsona aconseguí incorporar-se lentament al món de la industrialització absorbint bona part dels habitants d'aquestes masies que s'han anat abandonant o canviant d'ús econòmic, alternativa per a la seva revalorització i, d'altra banda, per a la mateixa recuperació nacional de les nostres terres. Els incendis del 1998 foren un flagell per a bona part de ponent: la Molsosa, Pinós, Riner..., que, amb tot va superant, com sempre, de mica en mica l'atzucac.
Joan Tuneu i Torres
Les masies del Solsonès
El Solsonès és una comarca eminentment agrícola, ramadera i forestal amb un sistema d'hàbitat rural que n'ha marca des les manifestacions arquitectòniques i artístiques des de l'edat mitjana. La població disseminada en un gran nombre de cases de pagès distribuïdes estratègicament sobre un territori extens, cobert de densa i variada vegetació, gaudeix d'un medi natural d'incalculable qualitat. Es tracta d' una àrea amb una densitat de masies important, com al Berguedà, el Bages i l'Anoia. Aquesta densitat tendeix a disminuir en les comarques adjacents de la part sud-oest i nord-oest com la Segarra, la Noguera i l'Alt Urgell. La comarca del Solsonès és una àrea amb una important densitat de masies, la qual es troba situada en una zona on les seves comarques colindants tendeixen a minvar aquesta implantació sobretot les limítrofes a la part sud-oest i nord-oest com la Segarra, la Noguera i l'Alt Urgell. Amb més intensitat de població disseminada, però no amb escreix hi ha el Berguedà, el Bages i l'Anoia. Aquesta comarca és un referent del món de la pagesia a la zona de la Catalunya Central. Un nombre important d'aquestes masies es troba en actiu, fet poc freqüent en altres comarques de Catalunya, on aquests edificis passen a adquirir nous usos.
És fàcil de percebre com, des d'un mateix marc general de la masia, hi són presents les peculiaritats de cada zona o àmbit comarcal. Aquestes peculiaritats de vegades són fruit del mestre d'obres de l'indret. Les seves tècniques i el coneixement d'un determinat tipus arquitectònic eren limitats en l'espai: s'anaven implantant a la comarca i, amb el temps, es transformaven segons l'evolució del mas.
Un dels factors importants que caracteritzaven l'edifici era la geologia del territori, és a dir, el tipus de pedra: l'acabat extern de moltes masies és la pedra vista (un 58% al Solsonès), que el mestre d'obres col·locava en funció del tipus, la forma, la textura i el color . .
Certes zones del Solsonès, doncs, són de terreny argilós, característica que determina l'aparença vermellosa de l'aspecte extern d'algunes masies.
Al Solsonès predominen, amb gran diferència, les masies que disposen de coberta de dues vessants, desaiguant generalment cap a les façanes laterals, i, en contraposició, no hi abunden les que disposen de coberta de quatre vessants (menys d'1%). Habitualment, les de quatre vessants impliquen magnituds destacables i un aspecte senyorial.
La façana principal és l'element més rellevant a l'hora de mostrar el caràcter arquitectònic de cada masia. Al Solsonès hi ha un predomini del ple sobre el buit: els forats del mur o les obertures no són de grans dimensions. No hi sovintegen galeries porxades i obertes a l'exterior (com és característic de la comarca de la Garrotxa). Si en algunes masies hi ha finestres de major magnitud que les habituals, situades al centre de la façana, aquestes solen ser tancades a l'exterior: l'espai de galeria passa a ser una part de la sala, com s'esdevé a la Sala de Linya o les Planes de Besora (Navès).
Una altra característica important a ressaltar apareix en força pallisses. A la façana principal, generalment l'única que conté obertures, la superfície de ple i de buit és bastant equilibrada (podríem parlar del 50% de cadascuna). El sistema aplicat per a foradar el mur ha estat un ritme de dues o tres obertures amb un coronament d'arc de mig punt, com podem veure al porxo de la Casanova (Pinell) o el porxo de la Codina (Pinell).
D'altra banda, també trobem un sol arc de majors dimensions, com el porxo de Cal Soler (Pinós), el porxo de Cal Serramorena (Riner) i el porxo de les Comes d'Olius (Solsona).
Com a elements característics, al Solsonès trobem el baluard i la capella. El baluard era una paret que formava un clos rectangular als costats i davant de la masia. Tenia un bon portal, quasi sempre amb arc de dovelles, també se'n veuen de llinda plana feta d'una gran pedra i una teuladeta de dues vessants.
Joan Curós i Vilà
Universitat Politècnica de Catalunya
Sistemes constructius de les masies del Solsonès
Els sistemes o tècniques constructius comuns al món rural són extensibles a tot al territori català, amb petits matisos per àrees. La fusta (per a l'estructura) i la pedra (per als tancaments) són els dos materials clau que han forjat les nostres masies i, per tant, també les de les terres del Solsonès.
Pel que fa als murs de tancament, la percepció de la superfície és de pedra en la seva totalitat. L'argamassa es redueix únicament a les juntes i no se sol estendre per la superfície de la paret, damunt les pedres, com s'esdevé en altres comarques: per tant, la textura del tancament és molt homogènia. Moltes de les masies estan aixecades amb carreus, és a dir paral·lelepípedes regulars de tonalitat vermellosa, en ser una àrea geològicament argilosa. Per la seva solidesa, l'aspecte global s'acosta més al d'un edifici fortificat. Les obertures són generalment a la façana principal i el seu perímetre està resseguit per pedres carejades o carreus de major magnitud que els emprats a la paret.
La majoria de masies disposa d'un acabat de façana amb pedra vista. L'acabat d'arremolinat de les façanes no és general, atesa la qualitat i la resistència de la pedra. Per això, no li era necessària una protecció exterior.
El sistema de cobriment de la teulada és a llata per canal, fruit de l'organització de l'estructura, és a dir quan la disposició dels cabirons és perpendicular al pla de la façana principal.
El pendent de la coberta oscil·la al voltant del 30% com en la majoria de les comarques de Catalunya, per les seves similituds climatològiques.
Joan Curós i Vilà
Universitat Politècnica de Catalunya