EL VALLESPIR
El Vallespir és una comarca de la Catalunya del Nord que limita per la banda sud amb les comarques de la Garrotxa, el Ripollès i l'Alt Empordà i per la banda nord amb el Conflent i el Rosselló. Presenta un fort contrast entre les altes muntanyes del massís del Canigó i les valls. El baix Vallespir, és a dir, la Conca de Ceret, es comunica amb la plana i té unes activitats semblants; només el fet de ser enclotat en els Aspres al nord i el massís del roc de Frausa al sud li forneix el caràcter de conca i unes gelades fortes a la primavera. El Vallespir mitjà és un conjunt de valls estretes dominades per vessants rosts i embosquejats d'alzines al solell, de roures i esplèndids castanyers a l'obac. L'alt Vallespir té, a sobre de valls encaixades, uns replans i uns amples alvèols granítics penjats al sector de Cortsaví i de Sant Llorenç de Cerdans i la magnífica vall de Prats de Molló. Cap al nord les serres i els pics aguts del massís del Canigó el separen del Conflent; de l'altra banda, cap al sud, Costoja i l'alta vall de la Muga miren cap a la Garrotxa. El Vallespir correspon a la conca del Tec i dels seus afluents, i a la conca de la ribera de Roma, amb l'alvèol de Sant Joan i de Sant Martí d'Albera, que forma la part més oriental del Vallespir.
Joan Becat i Rajaut
Universitat de Perpinyà i Institut d'Estudis Catalans
El Vallespir, al nord del país dels masos catalans
El Vallespir és la comarca nord-catalana per excel·lència del mas, és el país dels masos en aquesta zona més septentrional de Catalunya. De fet constitueix la part més al nord d'aquella Catalunya Vella que defineix aquella construcció pel que fa a l'hàbitat dels homes, és la continuïtat natural del Ripollès i de la Garrotxa. Històricament a més a més el Vallespir comprèn l'apèndix dels Aspres, que són aquell piemont oriental de la serralada del Canigó i del conjunt del Pirineu, una àrea en la qual fins i tot l'habitació en masos és àmpliament dominant: més que al Vallespir estricte, els Aspres coneixen molts pobles només compostos per masies i veïnats (Queixàs, Prunet, Montoriol, Bellpuig dels Aspres etc.).
Amb això, el Vallespir s'oposa, quant al tipus d'endegament de l'habitatge, al «Rosselló sense masies» del qual parla Josep Pla—i del qual s'equivoca pel que fa la interpretació d'aquesta realitat!—que és més un país de frontera i un glacis de guerra des de segles, per tant ben poc propens a una dispersió de les explotacions i de les cases. La plana és un espai de uillae romanes que s'han reagrupades i han evolucionat en celleres altmedievals; el camp rossellonès és un camp de cases recents, caracteritzat per ser fetes de còdols i sobretot de cairons.
En canvi, el Vallespir, en la muntanya refugi que forma la conca alta i mitjana del Tec, concentra la immensa majoria de les masies i masoveries nord-catalanes. Per això, existeixen pobles com ara Montferrer, la Menera, Montalbà o encara Reiners que quasibé només consten de masos. Les viles, com Ceret o Arles, són envoltades de valls amb masos i aquestes de fet són l' umland necessari i suficient de les entitats urbanes que al fons de la vall centren les activitats tèxtils o fargaires. Sense parlar de la mil·lenària vila i vall de Prats de Molló que tot i tenir una gran anomenada gràcies al seu comerç de llana i draps i al seu gremi «industrial» dels paraires, té tanta importància amb els seus vilars o veïnats que apleguen des de fa mil anys quantitats de masos, que la posicionen en un eix cabdal de l'activitat ramadera. L'avançada de l'època moderna i l'alça demogràfica hi han empès la construcció de cases fins molt alt a les valls, com ara a la Percigola o la Presta.
Des de l'alta edat mitjana se sap la presència d'aquesta construcció: els cartularis, els capbreus, els pergamins pluriseculars que conserven els arxius públics o els fons familiars són folrats de referències als masos, de fet són aquests que configuren gran part de l'arxivística vallespirenca.
L'explotació agrària s'ha mantingut així fins a mitjan segle XX, després l'activitat ha decaigut. Primer, han marxat els jornalers i, en un segon moviment, els amos que han vist que no podrien aguantar temps els canvis socioeconòmics dels temps nous han venut les cases per pocs sous a estrangers afortunats que cercaven un racó de quietud pirinenca i mediterrània per a la jubilació.
Els masos són aquí tan emblemàtics que han donat nom als pobles o als poblets, senyal de la importància del tipus d'hàbitat : la Presta, les Illes, Can Partera, Benat, la Selva, Alzina Rodona, la Farga del Mig, el Palol etc.
De la mateixa manera, els masos vallespirencs han fabricat els patrònims immemorials de la nostra gent: la Llobera, el Faig, les Planes, el Cremadells, la Vila, el Roure, el Puig, la Figuera, el Verdaguer, el Noell, el Solà, la Boixeda, el Boix, la Costa etc. que van ser definits per l'originalitat del lloc, van cognominar els seus propietaris respectius. Com d'un altre costat, les famílies han anomenat les masies: el Vallespir és el conegut per ser el país dels «Can». Grans propietats, grans fortunes, nasqueren a Can Galangau, Can Guillemó, Can Ribes, Can Rigall, Can Borrell etc., a més evidentment dels masos d'en Camps, d'en Vilasseca, d'en Ribes, d'en Forcada, d'en Perot, d'en Guàrdia etc. Tot un món onomàstic que permet reconstituir la història mateixa del conjunt de les cases vallespirenques.
La tipologia del mas vallespirenc, adaptada a pendents bastant pronunciats en un medi climàtic prou humit, és un xic diferent de la dels veïns empordanesos, garrotxins o ripollesos. De granet i llosa, sovint amb una casa gran i horitzontal, barrada al davant per una escala, unes dependències adjacents i un cortal a la vora, la casa pagesa del Vallespir és malgrat tot sinònima d'humilitat, en tot cas de poca supèrbia. La muntanya rústega, la uallis asperis, la vall aspra, ha generat uns hàbitats semblants a allò que definia en el seu nom. Òbviament, podríem trobar conjunts arquitectònics interessants que surten—per raons diverses—dels marcs bàsics del que se solen trobar aquí, però finalment pocs: citem a tall d'exemple entre el miler de masos vallespirencs, la Roca, Madeloc de Dalt a Montferrer, Can Pitot, les Esqueroses, Gironella, la Masó a Prats de Molló, Cos o la Llau al Tec, el Noell, la Masada o el Cremadells de Sant Llorenç de Cerdans, la Batllia a Arles etc.
Un hàbitat que dibuixa fins i tot una fesomia al país en el conjunt mateix de la Catalunya del Nord, que permet lligar Principat i Comtats a través de la casa, i que finalment aconsegueix conformar una gent ben orgullosa de dir-se d'aquella entitat primera, el mas.
Joan Peytaví i Deixona
Universitat de Perpinyà i Institut d'Estudis Catalans
Els masos del Vallespir
En ser una zona de muntanya, les magnituds de les cases són, en general, més aviat modestes; malgrat tot, en podem trobar algunes que es poden classificar de grans casals com Can Capellera (Costoja), la Guàrdia (Arles) o Mas Cremadells (Sant Llorenç de Cerdans). La majoria de les cases no té pretensions arquitectòniques, és a dir, no hi ha una voluntat de sumptuositat; per això, han estat construccions obertes que han anat creixent i s'han anat constituint al llarg de la història.
Al llarg de les diferents etapes de creixement, n'hi ha moltes que no s'han constituït com a volums unitaris, sinó que de manera molt clara s'han anat configurant en diferents alçades dintre d'un mateix volum. Aquests volums adherits al llarg dels diferents creixements tenen ressalts respecte a les façanes construïdes anteriorment i, per tant, la claredat de percepció de les successives etapes d'expansió són més evidents. Es pot apreciar a Cal Cabús i Can Pitot (Prats de Molló i la Presta) i la Cabanya (la Menera). Cal esmentar les que han crescut longitudinalment com Agrefull, les Garcies i el Tubert (Prats de Molló i la Presta) i Provadona de Baix (Sant Llorenç de Cerdans).
Un nombre considerable d'aquestes cases disposa de planta baixa i planta primera i, complementàriament, golfes en algunes altres, però no hi ha un nombre estandarditzat o comú de nombre de plantes. Com que moltes cases són construïdes aprofitant els desnivells del terreny, això provoca que en un mateix edifici hi hagi un nombre diferent de plantes. Aquesta característica ens porta a observar que aquests masos s'han desenvolupat d'una manera molt orgànica al llarg del territori on són emplaçats, és a dir que s'adapten molt bé al lloc d'assentament.
La coberta d'un gran nombre de masos és de dues vessants (82 %), amb un percentatge molt equilibrat respecte les que desaigüen envers les façanes principal i posterior (50 %), i les que ho fan cap a les façanes laterals (44 %). Fins i tot trobem parts de l'edifici amb coberta d'un únic pendent, característica aquesta força singular.
Un denominador comú que caracteritza els masos del Vallespir és el desordre que impera a les façanes; cosa que es fa més palesa a la façana principal, que no té un caràcter arquitectònic distintiu respecte a les altres.
No hi ha un esquema originari distributiu de la casa, sinó que aquest, segons les necessitats de creixement, s'ha anat adaptant i interrelacionant per tal de constituir la màxima unitat organitzativa. Ni tampoc no hi ha cap voluntat compositiva derivada d'una organització interior clara, com pot ser l'estructura de les tres crugies de la masia amb la sala al centre i els dormitoris als laterals (que trobem a la Garrotxa i el Solsonès). Es fa difícil de poder conèixer l'estructura organitzativa de la casa des de l'exterior.
D'obertures, n'hi ha de diversos tamanys en disposicions on hi ha dependències destinades a un mateix ús. Aquestes obertures, però, no són de grans dimensions, sinó que el forat del mur sol ser de magnitud més aviat discreta; fins i tot, en trobem alguns de força petits, que simplement actuen com a forats de ventilació.
Als masos del Vallespir no hi ha exemples de galeries porxades, a excepció de Can Boix (Sant Llorenç de Cerdans).
Joan Curós i Vilà
Universitat Politècnica de Catalunya
Construcció i execució rural al Vallespir
Els sistemes constructius emprats per a l'execució d'una casa són un valor afegit per a la constitució d'un determinat tipus arquitectònic. L'aplicació d'aquests processos en un territori delimitat deriven dels coneixements del mestre d'obres de la zona i dels materials que tenia a l'abast, amb la qual cosa es produeix una aplicació i repetició mimètica d'aquests sistemes constructius i estructurals.
La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments és principalment granítica, de mida força reduïda i seguint les formes que la naturalesa li ha donat. La unió entre peces és amb argamassa, és a dir una barreja de calç, sorra i aigua. Hi ha edificis annexos, però, que són aixecats amb pedra en sec.
Les cases de caire més modest i humil tenen acabats molt simples, no disposen de pedra carejada o carreus que en ressegueixin les finestres o les portes, però sí de llindes de fusta. Moltes de les finestres resten tancades amb porticons de fusta enrasats al pla de façana, tancaments freqüents de les zones de muntanya. El ràfec de la coberta és constituït per la simple volada dels cabirons, amb unes posts de fusta al damunt per a suportar-ne les teules.
Quan l'edifici és més rellevant arquitectònicament també ho són els sistemes constructius. Quan el perímetre de les obertures és resseguit amb pedra carejada, el ràfec sol ser amb volades combinades entre rajol i teules ceràmiques decorats.
El sostre de cairats de fusta és el més generalitzat a la planta baixa de les cases del Vallespir. Rarament és amb volta, que és una tècnica constructiva equivalent a un poder adquisitiu més elevat respecte al de fusta (a diferència del que és més freqüent a la Garrotxa i al Solsonès) i que produeix una separació absoluta entre plantes: impedeix l'ascensió de les males olors del bestiar i la humitat.
El sistema de cobriment de la teulada—és a dir, el suport on recolzen les teules àrabs—és, generalment, amb planxes de fusta suportades pels cabirons (o cairats), malgrat que també s'utilitza, en menor percentatge, l'encanyissat entre cabirons, que consisteix en la col·locació d'una canya paral·lela a la bigueria situada al centre d'entreeixos, per tal d'evitar la fletxa de l'encanyissat.
Joan Curós i Vilà
Universitat Politècnica de Catalunya